Coses de la Providència i Història Natural (Cristina)

“COSES DE LA PROVIDÈNCIA”
Resum de l'argument: El narrador protagonista es va llevar tard i es preparà per anar a donar un tomb. Feia temps que tenia una vida despreocupada i feliç, i estava segur de si mateix i de tot el que conformava el seu món. Així doncs, res feia preveure el que l'hi havia de passar aquell dia. En tornar del Parc cap a a casa, es va adonar que no duia les claus. Va tocar el timbre. La sorpresa fou tal quan va veure que en comptes d'obrir-lo la criada, la Irene, ho va fer un home de mitjana edat, l'Ernest. No s'havia equivocat, els mobles, el número de la porta, era el seu pis. El sorprès, explicà a l'home que aquella era casa seva. Tanmateix, l'Ernest afirmà que feia sis anys que vivia allà. Donades les insistències del protagonista, l'home arribà a la conclusió que el jove havia ideat un truc per veure a la seva filla, la Clara. Però el narrador va negar conèixer a la noia i continuà insistint en la pertinença de la casa. Per demostrar-los-ho, els va assenyalar tots els objectes i cambres del pis i per últim, els va mostrar el calaix on tenia els rebuts de lloguer en nom seu. Contràriament al que esperava, els documents estaven signats per l'Ernest de la Ferreria. El protagonista estava abatut però seguia pensant que allò era el seu pis. Va ser la Clara, després d'explicar el presagi de la coneixença del seu amor que li havia fet un endeví aquell matí, qui va fer veure el cas a  l'Ernest  des d'un altre punt de vista. Aquest va explicar, que ja feia molts anys, una cosa semblant va passar-li. La seva vida era igual de despreocupada quan un dia es va veure empès per una força exterior. Així que es va veure portat cap una peixateria o demanà un gran barra de gel. Amb aquesta darrera el clatell, la força el va dirigir cap a una casa on no havia estat mai. Allà va oferir la comanda, però igual que el que li passà al protagonista, el pare de la noia el va acusar de voler festejar amb la seva filla. Es casà amb la dolors. El destí és qui ho organitza tot així doncs el protagonista no va tenir gaires més alternatives que casar-se amb la Clara, el matrimoni amb la qual, no li anà ni millor ni pitjor de com acostumen a anar les coses. Al final de la narració el protagonista es pregunta: “Què se'n devia fer, de la pobra Irene”?
Narrador: 1a persona
Temps i espai: Els fets transcorren sobretot a l'interior d'un pis, tot i que no tenip cap referència d'on es troba. L'acció dura des del matí, quan es lleva, fins a la tarda, després del dinar. El narrador fa servir el passat i el present.
Fet trasbalsador: El món segur i conegut del protagonista es veu transgredit quan dins de casa seva hi viu una familia que assegura fer més de sis anys que es troba allí. La realitat que tant creia governar resulta no ser tan clara.
Fet sorprenent final: La Providència guia la nostra vida així que el protagonista no veu cap més alternativa que casar-se amb la noia. L'humor es troba quan es pregunta per la criada.
“HISTÒRIA NATURAL”
Resum de la narració: El protagonista explica, que per descansar, se'n va anar a viure a una ciutat tropical. Allà va llogar-hi un pis modern, que no li faltava de res. Però ja al primer dia d'estar-s'hi van començar a sortir-hi insectes. L'andemà, no només hi havia insectes sinó que s'hi podien descobrir cuques, rèptils, rates, escorpins.... El narrador si sentia com un forester allà, però no es va donar per vençut i decidí lluitar contra aquells animalots. Però un dia es va trobar amb una tigressa dins la ciuna. Indignat, va anar a buscara a la portera, la qual li va explicar que era normal, ja que quan venen la pluges les femelles fan el niu en els pisos per tal de criar. La dona li va aconsellar fer veure que la ignorava, que no la tepitgés, li fés un jaç, li canviés l'aigua i que, quan estigués a punt de parir, se n'anés a un hotel una temporadeta.
Narrador: 1a persona

Temps i espai: El protagonista es troba en una ciutat tropical, però no savem a quina. L'acció transcorre durant durant uns pocs dies.
Fet trasbalsador i Fet sorprenent final: El protagonista, allotjat en un pis molt modern i còmode, es troba invadit per tota mena d'animals. Una d'aquestes bèsties és una tigressa que es troba a punt de donar a llum a la seva cuina. Per tal de no molestar-la, el protagonista es veu obligat a proporcionar-li tota mena d'atencions. Trangressió de la realitat lògica.

"La consciència, visitadora social" i "Els catalans pel món" (Adrià Pujolràs)

“La consciència, visitadora social”

Resum de l’argument: Depa Carel·li, assassí, comença a preparar-se. És el dia que va a robar i matar a la vella. Abans de sortir de casa, però, se li apareix un àngel carregant un maletí, a dins del qual hi han les futures conseqüències dels seus actes. Aquest intenta convèncer a Depa de que no cometi l’assassinat i que encara és a temps de fer-se enrere. Però ell  ja està decidit. Surt de casa desprès d’haver esmolat el ganivet i agafa un autobús en direcció a casa la vella.

Ja a dins la casa de la vella, troba a aquesta dormint, i al seu costat troba l’àngel. Aquest li diu que la pot robar sense necessitat de matar-la, però Depa no cedeix i acaba robant i matant a la vella. Abans de marxar diu a l’àngel que no cal que es molesti més, que ell sol ja faria les inútils reflexions del cas.

Temps i espai: no es fa cap referència al lloc on es produeixen els fets, només sabem que Depa es lleva al matí i que desprès de parlar amb l’àngel surt de casa per fer el que s’havia proposat.

Situació inicial: Depa es lleva al matí per anar a robar i matar a la vella

.

Fet trasbalsador: L’àngel apareix a casa de Depa abans que aquest marxi a matar la vella i intenta convèncer a Depa de que no ho faci.

Fet sorprenent final: Tot i les advertències i consells de l’àngel, Depa acaba matant la  vella.

“Els catalans pel món”

Resum de l’argument: El narrador ens explica un viatge que va fer a Birmània. Quan va arribar a Yakri un reietó local li va oferir allotjament, per mostrar la brillantesa de la seva cort, ja que allà hi havia pocs europeus.

El dia que el narrador decideix marxar, el reietó va fer una festa per obsequiar-lo. En la celebració hi va cantar gent de totes les contrades del país i dues-centes ballarines van ballar una dansa monorítmica durant hores. El tedi es va apoderar del narrador, que va dir en veu alta que preferia les danses de Castelltorçol, i un lloro va contestar-li en català. El narrador va quedar tan sorprès que quan va acabar la festa va anar a buscar el lloro i va parlar amb ell sobre el Mediterrani i de les esperances de tornar-lo a veure.

Temps i espai: Yakri, Birmània. L’ùnica referència temporal que se’ns dona es que el narrador va marxar l’endemà de la festa, al matí.

Situació inicial: El narrador es retingut a Yakri per un reietó.

Fet trasbalsador: Troba un lloro que parla català.

Fet sorprenent final: Parla amb el lloro sobre el Mediterrani.

L'HEDERA HÈLIX (Clàudia Soler)

En aquest conte, Pere Calders ens presenta una història en la qual hi participen un home i la seva bona amiga. Explica un tema que té al cap, com són les petites atencions. Un relat que acostuma a fer Calders amb un toc important de fantasia, de casualitat i amb un final imprevist.

L’acció està protagonitzada  per dos personatges en concret: el primer és el narrador, un home amb una sèrie de sentiments d’efectivitat cap a la seva amiga. El segon personatge principal és ella, que transmet una certa tendresa al narrador. Com a personatges secundaris trobem els floristes,  els quals ajuden  a comprar el regal per l’amiga. El narrador és, alhora, l’home que representa la història en primera persona i amb força subjectivitat, dient en ocasions com se sent i narrant la seva pròpia experiència.

El relat succeeix en un espai reduit, i s’inicia amb un detall que li prepara l’amiga a l’home: un dels seus plats preferits. A més a més, li regala una corbata. L’home valora molt aquesta situació i, després d’estar uns dies pensant alguna cosa per regalar-li, dicideix comprar-li una planta grimpadora. Efectivament, s’apropa a dues floristeries: en la primera crea un diàleg amb el dependent  i  aquest l’aconsella on pot comprar el que demana (una planta en concret). En la segona, el venedor li ofereix una planta força surrealista que acaba comprant i enganxant al terra abans d’arribar a la porta de casa  l’amiga.

Finalment, l’amiga arriba a  casa després de fer la compra i el troba enganxat al terra per la planta miraculosa, que creix molt ràpidament.

CADA U DEL SEU OFICI (Mariona Trias)

Argument:


Comença el conte amb un navegant que es troba en alta mar, direcció a l'Àfrica. Pot sonar una mica racista, però diu que va allà a caçar una determinada raça de negres. Segons ell, el vaixell se li feia petit i la gent que duia anava perdent la gràcia, i per això un bon dia, va anar a veure el capità del vaixell. Quan el capità el va veure li va dir, sense saber d'on baixava aquella conversa, que un home s'ha de dedicar a l'art de la rellotgeria. Li diu que els rellotges tenen una ànima i una veu, i que tenim un rellotge per cada un de nosaltres. Li comenta també que l'home que ha trobat el seu rellotge se'l distingeix de seguida dels altres, té una mena d'aplom en la distribució del seu temps que no pot enganyar ningú. El navegant es queda sorprès després de les paraules del capità. El capità després li confessa que ell fa de capità de mar per herència, i perquè li van dir que un vaixell era de les coses més semblants a un rellotge. Li diu que el seu ofici de l'ànima és la rellotgeria. 
Llavors, acaben perduts en una illota. Aquí es podrà veure ben clar que no hi entèn res de l'ofici de capità de mar. 

L'HOME I L'OFICI (Gemma Geli)

El protagonista d'aquest conte és un inventor que podria haver espirat a ser un inventor de grans coses, però es va limitar a fer objectes petits per la vida quotidiana. Aquest inventor tenia un neguit que li anava creixent i li treia la poca gana i son que tenia. Així que va anar al metge. Aquest li va dir que potser patia mal d'amor. Sortint del metge, topà amb una distingida senyoreta. La gent el va començar a culpar, ja que la senyoreta estava estirada a terra i li estava sortint sang. Ell per arreglar la situació va dir que es casaria amb ella. La mare de la distingida senyoreta i va estar d'acord de seguida i li va dir que es presentes a casa seu que havia de parlar amb el seu marit. Així va ser, l'inventor va anar a casa seva, i el va rebre el marit el qual li va preguntar si era ell que es volia casar amb la Sofia. L'inventor, tot i no saber que la noia es deia Sofia, li va dir que sí. Van anar a la sala de festeig i va començar l'entrevista. L'home li va preguntar de que treballava, ell li va explicar que feia d'inventor. El marit opinava que aquesta feina no tenia futur. La mare va buscar una solució i li va dir que podria treballar a la farmàcia de la família. L'inventor si va negar i va marxar de la casa. Els pares en veure que la Sofia plorava, el van anar a buscar i li van demanar perdó. A partir d'aquí l'inventor es presentà cada tarda a casa la noia. Tot i que només si presentava de forma física, ja que el seu esperit es quedava al taller treballant. La Sofia en veure que no podia mantenir una conversa amb el seu promès es va posar a plorar. El pare el va agafar i li va dir que això no podia continuar així, que vindria el clímax. I el clímax va arribar. Va sonar el telèfon i la serventa es va presentar a la sala amb l'aparell amb els ulls esbatanats. Va dir que el que havia trucat era l'esperit de l'inventor. Ell de seguida es va aixecar i es posar a l'auricular preguntant si ja havia trobat el que buscaven. L'inventor va marxar de la casa. La Sofia li va intentar impedir però el seu pare la va agafar pel braç i li va dir que el deixes, que moriria de mal d'amor. I es va desfer la boda. 

Fet d'armes

Aquesta història es presenta en una guerra. On el protagonista és un soldat que es troba separat de la resta de la seva gent, sense armes. Es va asseure a la vora d'un camí i va veure com un paracaigudista va prendre terra. Aquest se li va acostar i li va preguntar on era l'ajuntament. El paracaigudista tenia un accent estranger i anava vestit d'una forma estranya. Sota la capa portava una bicicleta plegable i una metralladora. El protagonista li diu que se li veu de seguida de que és un enemic, perquè l'uniforma que portava feia dos anys que l'havien canviat, el general l'havia canviat. El paracaigudista es va assentar al seu cantó i el protagonista li diu que el que haurien de fer és barallar-se. En canvi el paracaigudista li respon que no cal que no estan a dins del camp de batalla. Així que provaren d'entrar al camp de batalla, però no van poder, i van pujar en un petit turó. Des d'allà veien la guerra, i pensaren que si i entraven farien més nosa que servei. Van començar a donar a idees de que podien fer. Primer van dir d'anar a cops de puny, però van pensar que havien de respectar el progrés. Així que s'ho van jugar a la ratlleta. Qui perdia seria presoner de l'altre. El paracaigudista va perdre i el protagonista el va portar fins el seu general, aquest li va preguntar que volia com a recompensa, i li va dir que la bicicleta plegable. 

El principi de la saviesa (Andrea López)

El narrador d'aquest conte està escrit en primera persona i en temps passat; es tracta del propi protagonista de la història. Aquest personage és un home ric del qual no coneixem el nom.

És tan vanidós que vol demostrar la seva fortuna fent-se una cosa molt luxosa, i sobre tot amb un gran jardí que acrediti la seva riquesa. Aquest serà l'escenari principal del conte.

Resulta que en mig de la tranquil·litat de la vida del nostre home ric, trobem un fet trasbalsador: el jardiner troba una mà esquerra al jardí de la casa, que du també un anell d'or.

Els preocupa no saber a qui pertany la mà, així que per no haver d'avisar a la policia i causar un enrenou per la casa l'home ric fa publicar al diari un avís que diu així: “Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona”. Amb això, molts es presenten a la casa i se'ns expliquen uns quants dels seus casos.

En primer lloc, un home amb un gramòfon diu que hi ha perdut un vis de vanadi molt important, que necessita per poder escoltar les cançons de la seva difunta dona. Tot i que nega haver estat mai al jardí, el troba ràpidament.

En segon lloc, una noia jove i bonica confessa haver perdut l'honradesa (és a dir, la virginitat) sota els lilàs amb Galsworthy, el majodom de la casa, la nit de la festa major. Per tal d'arreglar aquest afer, l'home ric preparar un ràpid “casament reparador” entre els dos implicats.

Després es presenta a cssa seva un lladre que havia perdut els papers al jardí mentre hi robava. Fan un tracte segons el qual el lladre torna el que va robar i recupera la seva cartera amb els documents a dins, per tal de no ser enxampat. Finalment queden com amics.

Al quart, però, se'l va trobar al llindar de l'entrada en lloc de rebre'l a casa com als altres. Aquest havia perdut la memòria, i no sabia exactament què el conduia a la casa. Era Marc Noblesa, un lampista noble -tal com indica el seu cognom- que havia tingut un accident segons el qual va caure del mur al prendre una poma de la pomera del jardí, com feia de costum però sense cap mala intenció. Al recrear l'escena que havia causat la seva pèrdua de memòria la va recuperar, es va disculpar i se'n va anar.

El desè visitant fou un quiromàntic que va desxifrar les línies de la mà esquerra. Diu que pertany a un filòsof petitburgès que probablement dugui gorra de plat i que les seves inicials són F. E. segons l'anell que du la mà.

Així, l'home ric va conèixer que es tractava d'en Feliu de l'Espatlleta, i va decidir de visitar-lo i dur-li la mà. El filòsof, però, explica que s'havia tallat la mà expressament, no per accident, en un principi perquè es Evangelis diuen que “la mà dreta no ha de saber mai el que fa l'esquerra”. Després la va deixar al jardí de l'home ric com a lliçó.

La moralitat del conte es troba en què la gent entrava al jardí per ser privat i opulent. Si fos públic i no donés imatge de prohibició, no atrauria a la gent humil del poble. Per tant, els mals de caps que ha patit l'home ric es deuen a la seva vanidositat al fer-se fer un jardí que no necessitava realment.

La maleta marinera, L'esperit guia i L'arbre domèstic (Albert Salart)

La maleta marinera

Un home i una dona flirtegen en una platja i ell, per obtenir l’amor d’ella, la Julieta, li demostra la seva vàlua amb accions de valentia i masculinitat. Així que l’home decideix capbussar-se a l’aigua durant uns instants per impressionar-la, però hi troba una maleta misteriosa que presenta un aspecte molt ben conservat. Un guàrdia de bany diu a la parelleta, envoltada d’una massa encuriosida, que es tracta d’una maleta marinera. En ella, que conté un petit elefant de metall bo i la figura d’un corn marí, hi ha una targeta amb el nom d’una dona i l’adreça d’un carrer de Barcelona. L’endemà, l’home es presenta a la Ciutat Comtal en busca del carrer i la vivenda amb el número de l’adreça. Troba una casa vella però amb una habitant molt bonica que el rep, a la qual dóna el paquet. La dona, amb un vestit molt exuberant i recarregat i engalanada amb collars de perles, aprofita l’ocasió i comença a fer petons a l’home amb l’intent d’enllitar-s’hi, però aquest, compromès amb Julieta, la rebutja i pronuncia el nom de la seva estimada. La dona de les perles, però, condueix l’home en una habitació on hi té una bola de cristall i li ensenya el que està fent en aquests moments la seva Julieta. La llesta s’ho està muntant amb un negre i ell, per tornar-li la jugada, la deixa i inicia una nova vida amb la vident.

El relat té lloc a 1938, en una platja no molt concorreguda.

Els personatges són l’home, Julieta, el guàrdia de bany, la massa de gent encuriosida i la mèdium, vident o tarotista –la dama de les perles per al protagonista- anomenada Azaya Lendhi.

A la situació inicial hi tenim el flirteig en una platja entre Julieta i l’home, el qual ha de passar una sèrie de proves de foc per obtenir el seu amor. El fet trasbalsador seria la troballa de la maleta i el fet sorprenent final seria el que la bola de cristall desvela a l’home sobre la seva estimada Julieta, que li està posant les banyes amb un paio de raça negra en una caseta de banys.

Les paraules el significat de les quals és de difícil coneixement són sortilegi, que significa l’emparament d’un poder atribuït a un pacte amb els mals esperits i prestidigitacions, que són jocs de mans.

L’esperit guia

Un home no pot dormir a les nits per uns cops a la paret de la seva cambra i pel tic-tac d’un pèndol. El seu causant és la presència d’un esperit, que accedeix al protagonista perquè salvi (de la mort) un parent seu en vida, comerciant, que demà passat ha d’agafar un exprés que descarrilarà –el de les deu- per un viatge de negocis. El protagonista, per evitar la catàstrofe, va als diaris a portar-hi una nota per avisar la gent que no agafi el tren a no ser que sigui molt necessari però veient que no és suficient també es dirigeix a parlar amb el director de la companyia de ferrocarrils. Aquest, però, com qui sent ploure, no en fa gaire cas i li diu que ja és sabut per quasi tothom que el tren de les deu ha agafat el mal hàbit de descarrilar cada dia i que la gent que hi puja és mínima i que els pocs que ho fan ja tenen garantida la seva seguretat. El protagonista, finalment, indignat amb la contesta del director, fa davallar dels cels l’esperit a les dotze de la nit per dir-li que és un quimèric.

El relat se situa a 1942, el temps és present i l’acció no té lloc en un indret determinat sinó en una sèrie d’espais específics com l’habitació del protagonista i les suposades oficines dels diaris i del ferroviari.

Els personatges són el protagonista, testimoni de la presència de l’esperit i al seu servei per avisar el seu parent que no agafi el tren, l’esperit i el director de la companyia de ferrocarrils.

La situació inicial és la impossibilitat de dormir del protagonista degut a la manifestació de la presència de l’esperit. El fet trasbalsador és la predicció de l’esperit afirmant que l’exprés de les deu en què ha de viatjar el seu parent descarrilarà i el fet sorprenent final és la rutinària mala costum del tren de les deu de descarrilar dia sí dia també.

Quant al vocabulari, venir a tomb vol dir venir a propòsit, deseiximent significa desgana i quimèric, fantasiós.

L’arbre domèstic

A un home li ha nascut un arbre al menjador de casa seva i ho va a explicar al capità de la policia. Aquest li diu que això és impossible, que si és veritat tot hauria de ser possible i que tots els manuals filosòfics i de lògica haurien de ser revisats. El capità li diu al protagonista que no comparteixi el seu secret amb ningú més que ell i que sí és així l’Estat pagarà bé el seu silenci, i li prepara un xec. El protagonista, però, no l’accepta perquè comprèn que és un arbre d’interès nacional i ell posa la pàtria per davant de tot. Dies després rep una carta del rei donant-li les gràcies, la qual per a ell és el millor pagament que a hom li poden fer.

És un relat de 1942 amb temps de present i sense gaires més espais que el menjador del protagonista on li ha nascut l’arbre i la comissaria de policia.

Els personatges són el protagonista, qui explica –a nosaltres, els lectors, i al capità de policia- l’inversemblant secret, l’arbre –si l’humanitzem perquè de fet és domèstic- i el capità.

La situació inicial i el fet trasbalsador –que en aquest relat són coincidents- és la preocupació del protagonista pel naixement d’un arbre al menjador de casa seva i el seu desig de contar-ho a algú. El fet sorprenent final és que l’Estat l’ha fet alçar i que és un bé d’interès nacional.

Respecte al vocabulari, només dir que xec i taló són sinònims, que un galó és un passamà, fort i estret, de seda, de llana, de fil d’or, de fil de plata, que serveix principalment per a guarnir vestits i tapisseries i que una solapa no és altra cosa que la part de la vora de l’obertura anterior d’una peça de vestir que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense cobrir una part del bust.

EL TEATRE CARAMAR Paula Omedes

Argument

La història comença quan el protagonista es retroba amb un vell amic, Elies Caramar i aquest li diu que el vagi a veure en el teatre. Un diumenge a la tarda, amb motiu de la baralla produïda amb la seva xicota comença a caminar pels carrers del poble i arriba a la platja, on es troba situat el teatre on treballava el seu amic. A continuació, va veure una tortuga que portava un rètol pintat damunt la closca que anunciava les funcions del Teatre Caramar. Tot seguit va comprar l'entrada i es va dirigir al seu seient. A la mateixa llotja que la seva, hi havia una senyora que volia enamorar-lo amb la seva mirada, ell li va seguir el joc fins que se'n va cansar malgrat tot, la dona el va aconseguir hipnotitzar. Els espectacles del teatre eren irreals, tothom demostrava les seves habilitats d'una forma extravagant i estranya a la vegada. Al final dels espectacles, els seus ulls s'anaven apagant i es sostenia cada cop amb menys força fins que es va acabar rendint i una son hipnòtica el va fer adormir-se. L'Elies Caramar el va sacsejar fortament i es va despertar amb tristesa i es va adonar compte que havia tornat a la realitat, que els problemes amb la seva “xicota” encara hi eren. Es van posar a parlar sobre aquests problemes sentimentals i Caramar el va intentar ajudar però sense posar-hi gaire esforç i li va deixar l'ànima fresca.

Fet trasbalsador

El protagonista té una baralla amb la seva xicota al mig d'un ball.

Temps

La història ens fa referència al 1938.

Espai

Els llocs on tenen lloc els fets són el carrer del poble i al Teatre Caramar situat a davant de la platja.

Personatges

Protagonista: persona solitària que li agradaria viure en un món irreal.

Elies Caramar: persona amb cultura i mentalitat oberta. L'únic que intenta ajudar al protagonista.

La clara consciència (Mariona Trias)

Argument: 


El conte de la Clara Consciència comença amb el diàleg de dos amics, on apareixen conversant sobre les reflexions que fa un d'ells respecte a la invariabilitat del destí. Li vol fer entendre que no es pot evitar allò que el destí mana, que el que ha de passar passarà tant si com no, i que totes les accions que realitzem tenen una conseqüència en el futur. L'altre amic es queda una mica perplex de les aportacions per part del seu amic, i seguidament s'acomiaden. Al cap d'uns dies un d'ells, rep una noticia que diu que el seu amic està a l'hospital, ferit a causa d'un bombardeig. L'amic va a visitar-lo perquè el ferit li ha d'explicar una cosa molt important, segons ell, abans de morir. El ferit comença explicant-li el que li havia passat: es va aixecar al matí i va tenir una sensació estranya. Va entendre de seguida que es tractava de la mort, que el perseguia. La seva solució va ser intentar canviar el destí i enfrontar-s'hi evitant fer tot allò que mai hauria fet durant aquell dia, canviant els seus hàbits. Però la desesperació es va anar apoderant de la situació fins que es va haver de rendir i seguir amb la seva rutina. Va decidir tornar a la vida normal, i es va dirigir cap a la seva oficina, on hauria d'haver anat des de bon matí. Un cop allà, va sentir les sirenes i va començar el bombardeig. Llavors ja es troba a l'hospital. Un cop explicada la seva reflexió, relacionada amb la d'aquell dia que havien tingut els dos amics, va morir en mans de l'altre. L'amic, en sortir de l'habitació i trobar-se al metge, li va dir que si les il·lusions l'havien matat. El metge va respondre que les il·lusions no maten a ningú. 




Fets a destacar: 


-Podem veure que el metge és l'únic personatge que mig-comprèn les reflexions sobre el destí. Actua d'una manera que no és normal, dient-li al pacient que es morirà. Sembla que actuï d'una manera diferent perquè el ferit l'ha persuadit, i no vol seguir amb la rutina, vol canviar el destí. 
-Els dos amics: dues oposicions. Dues visions molt contràries. 
-El ferit, individu incomprès, que s'abocarà a la solitud, ja que quan intenta fer allò que mai hauria fet, la gent el prèn com un boig. 

LA RATLLA I EL DESIG (Mariona Puntí)

Resum de l’argument

La història comença quan el protagonista explica el problema que té durant un viatge a un home vell i un viatjant de comerç. Ell era agrimensor i treballava per un gran terratinent, i cada dia era fora de casa degut a la feina. Un dia dur de treball, quan tornava a casa va passar per un lloc on vorejava un barranc molt profund, va esllavissar-se un tros de marge i el cavall va perdre l’equilibri. L’animal va caure però ell va poder aguantar en algun lloc. La tornada se li fa molt feixuga, i necessitava trobar casa seva de seguida. El desig es va complir, però un cop va arribar s’adonà que la casa no estava al lloc de sempre i nirà a cercar la veritable.

El viatge finalitzà, i els dos acompanyants li donen consell.

Temps

La història és narrada al temps en que es va escriure el conte (1947), no obstant ens fa un retrocés de més de 5 anys.

Espai

El personatge principal ens narra la història des d’un tren, però l’espai passa en un espai rural.

Personatges

Agrimensor: Persona insegura i indecisa en els fets que li passen. És el protagonista de la història.

Home vell: no pren atenció al que li explica el protagonista. Al final l’aconsella.

Viatjant de comerç: A l’igual que l’home vell tampoc li interessa. Només pren part pel que li interessa.
Dona + secundaris

Situació inicial

L’agrimensor torna, com cada dia, amb cavall fins a casa seva on la seva dona l’espera.

Fet trasbalsador

Quan perd el cavall i ha de tornar a casa a peu.

Fet sorprenent final

Decideix buscar la seva casa real perquè aquella que ha vist no és la seva.

Vocabulari

Agrimensor:  Persona que té per ofici mesurar els terrenys.

Hipocresia:  Simulació de qualitats i sentiments, especialment religiosos.

Providència:  Mesura presa per endavant amb vista d'una necessitat futura o possible
Camafeu: Pedra esculpida, penjol amb una mena de relleu. 

"UNA CURIOSITAT AMERICANA" (Eloi)

"Una curiositat americana"

Resum de l'argument: El narrador rep la visita d'un home americà vestit elegantment. Aquest ve de ppart d'un amic del narrador per comunicar-li que ell i la seva família estan bé.

Conversen. L'americà pregunta al narrador on pot trobar bales mentre li allarga la seva pistola perquè la vegi. El narrador, accidentalment, dispara l'arma i fereix el visitant al ventre. Els dos homes intenten mantenir les aparences, com si el que acabés de passar fos una fotesa. Mantenen un diàleg flemàtic. El narrador prova de fer caminar el ferit, però aquest cau.

El narrador escriu una carta per informar la família del difunt, però s'adona que no el coneix de res i l'esparreca. Pensa en abandonar-lo al carrer, però fer-ho suposa massa esforç i complicació.

Opta per "endreçar-lo" dins un armari i se'n va de vacances vora un llac. Al cap d'uns dies torna i troba l'americà dins l'armari, amb el seu posat elegant i roba pulcra, tal com l'havia deixat. El despenja, comprovant que no pesa gens i que sembla de cartró (el compara amb un ninot de les falles valencianes). Finalment, decideix despullar-lo i situal-lo al rebedor de casa, vestit amb una tela índia, com si for una peça ornamental, una curiositat americana.


Temps i espai: no hi ha referències al temps: no sabem en quin any passen els fets; ni tal sols el nombre exacte de dies que el narrador està de vacances. Els espais (el pis i l'hostal vora al llac) tampoc estan descrits.

Personatges:
- Protagonista: intenta mantenir la serenor i no sorprendre's davant els fets amb els què es troba. No vol semblar impressionable davant del visitant. Pren decisions ridícules: per curar l'americà, li dóna una aspirina i bicarbonat; per intentar animar-lo, li explica acudits; escriu una carta a la família del difunt quan no el coneix de res...
-Americà: vesteix molt pulcrament. Igual que el protagonista, matné el tipus i no s'exclama ni es posa nerviós quan és ferit; sembla que estigui penedit quan ell és la víctima.

Situació inicial: el narrador rep la visita d'un desconegut que li porta notícies d'un seu amic d'Amèrica.
Fet trasbalsador: el narrador dispara accidentalment la pistola i fereix de mort el visitant. Reaccions flemàtiques, serenes. El visitant crida, en l'últim sospir, "Visca els panamericanis!".
Fet sorprenent final: el protagonista deicideix exhibir el cadàver, vestit amb una tela índia, al rebedor del seu pis.

El tema del relat podria ser la ridiculesa de certes persones quan, en una situació adversa, intenten no fer-se els sorpresos i actuar mantenint les aparences: no miren de solucionar el problema, sinó de no quedar malament. Acaben actuant de manera estúpida, com el protagonista. És un comportament irracional.

Vocabulari:
Panamericanisme: moviment polític, diplomàtic i social que pretén fomentar la cooperació entre tots els estats del continent americà. Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Panamericanismo

"UN CRIM" (Eloi)

"UN CRIM"

Resum de l'argument: Un homicida confès decideix explicar el seu crim. Reprodueix els titulars dels diaris sobre el fet. El mòbil del crim és el següent: l'home va matar la tia d'una noia de Reus amb qui havia tingut "relacions formals" des de feia set anys (només es veien els diumenges). La tia l'importunava constantment preguntant-li quan es casarien i quan arrencaria el seu negoci d'olis. L'home va matar la tia d'un cop de destral emmig d'una obra de teatre que havien anat a veure els tres.


El dia del judici, l'acusador increpa el narrador i demana que se'l condemni a mort. El defensor, en una intervenció de retòrica brillant, explica l'episodi de manera que l'acusat sembli, gairebé, una víctima. Els presents al judici elogien la defensa. Finalment, l'acusat és condemnat a pagar trenta pessetes per violar una llei d'espectacles.


Temps i espai: no hi ha referències al temps (la narració va escriure's el 1941). Sabem que l'homicida va tardar tres dies en perpetrar el crim. Pel que fa a l'espai, no se'ns descriu ni l'hotel on s'allotja el narrador, ni el teatre ni la ciutat de Reus.


Personatges: 
- L'homicida: narrador en primera persona. Podem deduir que és un personatge indecís o tímid: en set anys no li ha proposat a la noia que va a veure de casar-se o viure junts. Vol dedicar-se al negoci dels olis.
- La noia: no se'ns explica com reacciona davant l'homicidi.
- La tia: és l'únic familiar que li queda a la noia que festeja amb l'homicida.
-El defensor: es val de l'art de la dialèctica per targiversar l'acusació que s'ha fet al narrador. Amb aquest personatge, l'autor posa de manifest com n'és de fàcil engalipar els altres quan es domina la retòrica.

Situació inicial: el narrador exposa els fets i transcriu titulars de diaris on s'explica l'homicidi.
Fet trasbalsador: el narrador, que duia amagada la destral a la roba, assassina la tia al teatre després que aquesta li faci un comentari sobre el negoci d'olis.
Fet sorprenent final: l'homicida és exculpat. Únicament ha de pagar trenta pessetes per haver infringit una llei d'espectacles.

Un altre fet que trasbalsa el lector és no saber a quina versió acollir-se: si a la de l'acusació, que pinta el narrador com un sanguinari i premeditat assassí, o a la de la defensa, que el presenta com un home normal que, de fet, no volia pas matar la tia de la seva estimada. El narrador es limita a exposar els fets sense justificar-se, i tampoc assenyala quina versió és la vertadera (o la que més s'hi acosta). Així doncs, no sabem què va passar realment.

O ELL, O JO (Alba Pueyo Busquets)

Resum de l’argument

El protagonista era tant feliç que s’ensopia i va estar apunt de conèixer la dissort per un excés de felicitat. Rondava per els jardins públics i els cafès, perseguia a les dones, llegia novel·les d’aventures, anava al teatre, al cinema i altres llocs de divertiment. Res li trencava la placidesa. Però allò no podia durar. Prop de l’hotel on ell s’allotjava, hi van instal·lar un parc d’atraccions.

En un vespre de festa, la fira es veia molt animada i el protagonista va disposar-se a pujar a la Gran Roda, però va veure que un individu igual que ell agafava un bitllet per pujar al Tub de les Rialles. L’individu s’assemblava tant a ell que era com veure’s a ell en un mirall. Al mirar-se, l’individu no va pujar al Tub de les Rialles ni el protagonista a la Gran Roda. De les seves boques va sortir un rondineig i les seves orelles es van posar tenses. Es varen barallar, van rodolar per terra i finalment hi va haver justícia. Quan la policia els va separar, l’individu estava desfigurat. La policia se’ls va emportar, i mentre ell li explicava el que li havia passat, el policia va dir que no era cap delicte, que ell hagués fet igual. Els temes d’aquest conte són l’originalitat i l’autenticitat. Ens explica com reaccionaríem al veure’ns amb una persona igual que nosaltres.

Temps

Temps en què es va escriure el conte.

Espai

Parc d’atraccions prop de l’hotel on s’allotja el protagonista.

Personatges

Protagonista: Persona amb excés de felicitat, res no podia trencar la seva placidesa fins que s’instal·la un parc d’atraccions prop del seu allotjament.

Individu: Persona idèntica al protagonista.

Situació inicial

El protagonista rondava per jardins públics i cafès, llegia novel·les, anava al teatre i al cinema, res li trencava la placidesa.

Fet trasbalsador

S’instal·la un parc d’atraccions prop l’hotel on ell s’allotjava i allà veu a un individu amb les mateixes característiques que ell.

Fet sorprenent final

Es barallen i l’individu idèntic queda desfigurat. Quan el protagonista explica el que li ha passat al policia, li respon que ell hagués fet el mateix, i que segurament qualsevol home nascut també.

Vocabulari

Llepolies: Llaminadures.

Dissort: Desgràcia, malaurança. 

L'ANY DE LA MEVA GRÀCIA (Alba Pueyo Busquets)

Resum de l’argument

El protagonista es descobreix una gràcia al paladar, una senyal d’haver estat escollit per alguna divinitat per realitzar grans empreses. Creu que la gràcia pot produir miracles, averanys o sumir la matèria. Després de casar-se i haver tingut una filla, decideix comprar-li una nina, ja que per Cap d’Any a la fàbrica d’estampats on ell treballava els donaven un petit sobresou. Al veure que la nina valia poc més que la quantitat del seu sobresou, va decidir entrar a la botiga i regatejar. En primer lloc el dependent li remarcava la immutabilitat dels preus, però després de mostrar-li la seva humilitat i la seva persistència, li va acabar venent una nina sense pintar. Abans d’obrir la porta del seu pis va desembolicar la nina i al passar la mà per la cara, la nina va acolorir-se, i no amb colors comercials, sinó com una imatge de la vida. Al veure la nina, la seva dona va espantar-se perquè no es podien permetre una joguina tant extraordinària com aquella. Després d’aquest fet miraculós, decideix esdevenir industrial: fabricarà les nines més ben pintades i creu que es farà ric amb quatre dies. Els primers dies el negoci va funcionar perfectament, molts magatzems els feien comandes importants i va decidir realitzar grans ambicions de la seva vida (una saleta amb un piano de cua, una petita llibreria...). Però al final, va aparèixer una fàbrica de nines forastera extremadament bones, igual de ben pintades que les seves i les seves comandes es van parar. Finalment, el conseller li diu que ha de contractar el nombre d’obrers que requereix la seva manufactura. El protagonista li diu que no pot rebutjar les coses de l’esperit ni la seva gràcia per una conveniència materialista, però el conseller li respon que abans l’Estat no l’hauria ajudat perquè l’haguessin fet cremar per bruixot. El tema que ens exposa aquest conte és la forma en la que les persones abusen de les seves qualitats i que si algú ha estat premiat amb un do especial, només l'utilitza per treure’n béns materials.

Temps

Temps en què es va escriure el conte (1938).

Espai

El pis  on viu la família del protagonista i la fàbrica on ell treballa.

Personatges

El protagonista: Té una gràcia al paladar i decideix treure’n el màxim profit, però al final no li surt com ell esperava. Va contra la societat materialista.

Conseller: Li diu que ha de donar feina a obrers, no dóna importància a les coses de l'esperit.

Venedor: Primer no volia vendre la nina amb un preu rebaixat, però al final li ven sense pintar.

Situació inicial

El protagonista es troba una gràcia al paladar i creu que és una senyal d’haver estat escollit per realitzar grans empreses.

Fet trasbalsador

Compra una nina sense pintar per la seva filla, però abans d’entrar al pis i donar-li hi passa la mà per sobre i veu que la cara de la nina queda acolorida amb millors colors que els comercials. Decideix crear la seva pròpia fàbrica (La Divina Productora) per fer-se ric.

Fet sorprenent final

Sorgeix una fàbrica austríaca de nines ben pintades com les seves i el conseller li ordena que ha de contractar obrers per la seva indústria. Ell diu que no pot rebutjar les coses de l’esperit (la seva gràcia) per una conveniència materialista, però el conseller li respon que abans l’Estat l’hagués fet cremar per bruixot.

Vocabulari

Persignador: Persona que fa tres vegades el senyal de la creu amb el dit polze de la mà dreta, l’una al front, l’altra a la boca i l’altra al pit.

Gràcia: Ajut sobrenatural que, segons el cristianisme, Déu concedeix a la persona per a l’exercici del bé i l’abast de la benaventurança.

FEBLESA DE CARÀCTER (Eva Bramon)

Resum de l’argument

Un home es despertà a mitjanit perquè va sentir un soroll. Va anar a mirar d’on provenia i s’hi va trobar un lladre. El propietari de la casa li va dir que parés de robar, però el lladre li digué que no el faria aturar perquè ell el guanyava per força. L’altre li contestà dient que era qüestió de moral, o sigui, que no estava bé robar. Llavors el lladre va deixar de robar i li va explicar la seva pròpia experiència de la moral. Ell havia estat l’home més bo de tot el barri: tenia una dona, un fill, un bon amic i un negoci. Tot li anava bé fins que un dia el seu fill va marxar amb la minyona, la seva dona el va deixar cansada de veure’l sempre sense ànim i a més, el seu amic del cor li va prendre el negoci. Després d’això, va veure que s’havia equivocat actuant així en la seva vida i va fer-se lladre. Gràcies al canvi, ara vivia millor que abans i tothom el respectava. L’amo de la casa, després d’escoltar la història del pispa, va decidir marxar amb ell abans no fos massa tard i les conseqüències de ser un ciutadà honorable i de bons costums fossin pitjors.

Temps

Temps actual, és a dir, moment en què es va escriure el conte (1941).

Espai

Casa del Senyor Calders.

Personatges

Senyor Calders: Home distingit, bondadós i just, que respecta els bons costums i la moral.

Lladre: Igual que el senyor Calders, havia estat un home honrat i decent; però després d’una mala experiència personal, va decidir convertir-se en lladre i trencar amb els bons costums que tenia.

Situació inicial

El senyor Calders es desperta perquè sent un soroll que ve del despatx. Va a mirar què l’ha causat i s’hi troba un lladre.

Fet trasbalsador

El lladre deixa de robar i li explica al senyor Calders el motiu pel qual es dedica a furtar.

Fet sorprenent final

El senyor Calders marxa de casa i se’n va amb el lladregot.

Vocabulari

Taujà: Dit d'una persona rústica bonhomiosa, sense malícia, no gaire intel·ligent.

Tedi: Molèstia causada per la continuïtat o repetició d'una cosa que no interessa.

LA CIÈNCIA I LA MESURA (Eva Bramon)

Resum de l’argument

Un pare milionari viu amb els seus tres fills en un castell. Va encarregar a dos tècnics alemanys que construïssin una habitació amb jocs pels nens, i abans de dissenyar-la, van analitzar la capacitat cranial i la sang de cadascun d’ells. Un cop van obtenir les dades, es van posar a treballar molts paletes per elaborar la nova cambra de jocs. Al llarg del procés de construcció hi van haver vagues i també obrers i policies morts. Els nens no els hi agradava la idea de tenir un racó amb jocs per cada un, i feien males jugades als paletes perquè no poguessin acabar de construir l’habitació. Un dia van arribar a posar arsènic al menjar dels obrers i el pare ja no sabia què fer per acabar amb les malifetes. Ho havia intentat torturant-los, i al veure que no li va servir, els va prometre que els donaria un paleta viu o bé un manobre a canvi que no fessin més dolenteries. Els nens no van voler cap paleta ni manobre, sinó el tècnic, però no se’ls va concedir i van continuar fent de les seves. Al cap d’un temps la cambra estava apunt per inaugurar-la. El milionari va preparar una gran cerimònia, en la qual van assistir moltes persones. La sessió de benvinguda va anar tal com estava prevista: els nens van anar d’un joc a l’altre i no va sorgir cap problema. Ara bé, els dies següents els nens es negaven a anar a l’habitació dels jocs, preferien jugar amb uns gitanos que vivien prop del castell. El pare va demanar al tècnic que busqués una solució perquè els fills obeïssin, i aquest ho va intentar lligant-los amb una cadena. Però al cap de vuit dies els nens van quedar sense ànima i finalment, el milionari va optar per matar el tècnic per solucionar el problema.

Temps

No podem saber en quin moment succeeix el conte. L’únic que coneixem és que el temps que dura el conte és de més de deu anys: encara ara, després de deu anys, no hi ha ningú que pugui explicar-se el perquè d’aquesta deserció – pàgina 113.

Espai

Castell de l’home milionari.

Personatges

Milionari, pare dels nens: home prepotent que creu que amb els diners s’obté la felicitat i podrà millorar l’educació dels seus fills construint-los una habitació amb jocs que s’adaptin a cadascun d’ells. Sembla que vulgui el millor per ells però no sap cuidar-los, quan veu que no li fan cas els tortura.

Fills del milionari (Miquel, Alexandre i Patrici): nens malcriats que sempre han tingut el que han volgut. No fan cas del que els diuen.

Tècnic alemany: home que segueix les ordres del milionari. És molt bèstia perquè intenta fer creure als nens lligant-los amb una cadena.

Situació inicial

Un pare milionari vol construir una cambra de jocs pels seus fills, adaptant-la a les capacitats i característiques de cada un.

Fet trasbalsador

Els nens no volen la nova habitació i enverinen els obrers amb arsènic perquè no l’acabin de construir.

Fet sorprenent final

El tècnic no sap com controlar els nens perquè juguin a la sala de jocs, per aquest motiu el pare el clava damunt l’escut d’armes del castell.

Vocabulari

Monocroma: pintura d’un sol color.

Proïsme: persona humana amb relació a qualsevol altra.

Teodolit: instrument de precisió destinat a mesurar angles horitzontals i verticals.

Sorneguer: que dissimula la seva mala intenció, hostilitat.

Banús: Nom de diverses fustes molt fosques o viades de fosc obtingudes d'arbres de la família de les ebenàcies pertanyents a diverses espècies del gènere Diospyros.