La maleta marinera
Un home i una dona flirtegen en una platja i ell, per obtenir l’amor d’ella,
la Julieta,
li demostra la seva vàlua amb accions de valentia i masculinitat. Així que
l’home decideix capbussar-se a l’aigua durant uns instants per impressionar-la,
però hi troba una maleta misteriosa que presenta un aspecte molt ben conservat.
Un guàrdia de bany diu a la parelleta, envoltada d’una massa encuriosida, que
es tracta d’una maleta marinera. En ella, que conté un petit elefant de metall
bo i la figura d’un corn marí, hi ha una targeta amb el nom d’una dona i
l’adreça d’un carrer de Barcelona. L’endemà, l’home es presenta a la Ciutat
Comtal en busca del carrer i la vivenda amb el número de l’adreça. Troba una
casa vella però amb una habitant molt bonica que el rep, a la qual dóna el
paquet. La dona, amb un vestit molt exuberant i recarregat i engalanada amb
collars de perles, aprofita l’ocasió i comença a fer petons a l’home amb
l’intent d’enllitar-s’hi, però aquest, compromès amb Julieta, la rebutja i
pronuncia el nom de la seva estimada. La dona de les perles, però, condueix
l’home en una habitació on hi té una bola de cristall i li ensenya el que està
fent en aquests moments la seva Julieta. La llesta s’ho està muntant amb un
negre i ell, per tornar-li la jugada, la deixa i inicia una nova vida amb la
vident.
El relat té lloc a 1938, en una platja no molt concorreguda.
Els personatges són l’home, Julieta, el guàrdia de bany, la massa de gent
encuriosida i la mèdium, vident o tarotista –la dama de les perles per al
protagonista- anomenada Azaya Lendhi.
A la situació inicial hi tenim el flirteig en una platja entre Julieta i
l’home, el qual ha de passar una sèrie de proves de foc per obtenir el seu
amor. El fet trasbalsador seria la troballa de la maleta i el fet sorprenent final
seria el que la bola de cristall desvela a l’home sobre la seva estimada
Julieta, que li està posant les banyes amb un paio de raça negra en una caseta
de banys.
Les paraules el significat de les quals és de difícil coneixement són
sortilegi, que significa l’emparament d’un poder atribuït a un pacte amb els
mals esperits i prestidigitacions, que són jocs de mans.
L’esperit guia
Un home no pot dormir a les nits per uns cops a la paret de la seva cambra
i pel tic-tac d’un pèndol. El seu causant és la presència d’un esperit, que
accedeix al protagonista perquè salvi (de la mort) un parent seu en vida,
comerciant, que demà passat ha d’agafar un exprés que descarrilarà –el de les
deu- per un viatge de negocis. El protagonista, per evitar la catàstrofe, va
als diaris a portar-hi una nota per avisar la gent que no agafi el tren a no
ser que sigui molt necessari però veient que no és suficient també es dirigeix
a parlar amb el director de la companyia de ferrocarrils. Aquest, però, com qui
sent ploure, no en fa gaire cas i li diu que ja és sabut per quasi tothom que
el tren de les deu ha agafat el mal hàbit de descarrilar cada dia i que la gent
que hi puja és mínima i que els pocs que ho fan ja tenen garantida la seva
seguretat. El protagonista, finalment, indignat amb la contesta del director,
fa davallar dels cels l’esperit a les dotze de la nit per dir-li que és un
quimèric.
El relat se situa a 1942, el temps és present i l’acció no té lloc en un
indret determinat sinó en una sèrie d’espais específics com l’habitació del
protagonista i les suposades oficines dels diaris i del ferroviari.
Els personatges són el protagonista, testimoni de la presència de l’esperit
i al seu servei per avisar el seu parent que no agafi el tren, l’esperit i el
director de la companyia de ferrocarrils.
La situació inicial és la impossibilitat de dormir del protagonista degut a
la manifestació de la presència de l’esperit. El fet trasbalsador és la
predicció de l’esperit afirmant que l’exprés de les deu en què ha de viatjar el
seu parent descarrilarà i el fet sorprenent final és la rutinària mala costum
del tren de les deu de descarrilar dia sí dia també.
Quant al vocabulari, venir a tomb vol dir venir a propòsit, deseiximent
significa desgana i quimèric, fantasiós.
L’arbre domèstic
A un home li ha nascut un arbre al menjador de casa seva i ho va a explicar
al capità de la policia. Aquest li diu que això és impossible, que si és
veritat tot hauria de ser possible i que tots els manuals filosòfics i de
lògica haurien de ser revisats. El capità li diu al protagonista que no comparteixi
el seu secret amb ningú més que ell i que sí és així l’Estat pagarà bé el seu
silenci, i li prepara un xec. El protagonista, però, no l’accepta perquè
comprèn que és un arbre d’interès nacional i ell posa la pàtria per davant de
tot. Dies després rep una carta del rei donant-li les gràcies, la qual per a
ell és el millor pagament que a hom li poden fer.
És un relat de 1942 amb temps de present i sense gaires més espais que el
menjador del protagonista on li ha nascut l’arbre i la comissaria de policia.
Els personatges són el protagonista, qui explica –a nosaltres, els lectors,
i al capità de policia- l’inversemblant secret, l’arbre –si l’humanitzem perquè
de fet és domèstic- i el capità.
La situació inicial i el fet trasbalsador –que en aquest relat són
coincidents- és la preocupació del protagonista pel naixement d’un arbre al
menjador de casa seva i el seu desig de contar-ho a algú. El fet sorprenent
final és que l’Estat l’ha fet alçar i que és un bé d’interès nacional.
Respecte al vocabulari, només dir que xec i taló són sinònims, que un
galó és un passamà, fort i estret, de seda, de llana, de fil d’or, de fil de
plata, que serveix principalment per a guarnir vestits i tapisseries i que una
solapa no és altra cosa que la part de la vora de l’obertura anterior d’una
peça de vestir que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense
cobrir una part del bust.
No hay comentarios:
Publicar un comentario