"UN CRIM" (Eloi)

"UN CRIM"

Resum de l'argument: Un homicida confès decideix explicar el seu crim. Reprodueix els titulars dels diaris sobre el fet. El mòbil del crim és el següent: l'home va matar la tia d'una noia de Reus amb qui havia tingut "relacions formals" des de feia set anys (només es veien els diumenges). La tia l'importunava constantment preguntant-li quan es casarien i quan arrencaria el seu negoci d'olis. L'home va matar la tia d'un cop de destral emmig d'una obra de teatre que havien anat a veure els tres.


El dia del judici, l'acusador increpa el narrador i demana que se'l condemni a mort. El defensor, en una intervenció de retòrica brillant, explica l'episodi de manera que l'acusat sembli, gairebé, una víctima. Els presents al judici elogien la defensa. Finalment, l'acusat és condemnat a pagar trenta pessetes per violar una llei d'espectacles.


Temps i espai: no hi ha referències al temps (la narració va escriure's el 1941). Sabem que l'homicida va tardar tres dies en perpetrar el crim. Pel que fa a l'espai, no se'ns descriu ni l'hotel on s'allotja el narrador, ni el teatre ni la ciutat de Reus.


Personatges: 
- L'homicida: narrador en primera persona. Podem deduir que és un personatge indecís o tímid: en set anys no li ha proposat a la noia que va a veure de casar-se o viure junts. Vol dedicar-se al negoci dels olis.
- La noia: no se'ns explica com reacciona davant l'homicidi.
- La tia: és l'únic familiar que li queda a la noia que festeja amb l'homicida.
-El defensor: es val de l'art de la dialèctica per targiversar l'acusació que s'ha fet al narrador. Amb aquest personatge, l'autor posa de manifest com n'és de fàcil engalipar els altres quan es domina la retòrica.

Situació inicial: el narrador exposa els fets i transcriu titulars de diaris on s'explica l'homicidi.
Fet trasbalsador: el narrador, que duia amagada la destral a la roba, assassina la tia al teatre després que aquesta li faci un comentari sobre el negoci d'olis.
Fet sorprenent final: l'homicida és exculpat. Únicament ha de pagar trenta pessetes per haver infringit una llei d'espectacles.

Un altre fet que trasbalsa el lector és no saber a quina versió acollir-se: si a la de l'acusació, que pinta el narrador com un sanguinari i premeditat assassí, o a la de la defensa, que el presenta com un home normal que, de fet, no volia pas matar la tia de la seva estimada. El narrador es limita a exposar els fets sense justificar-se, i tampoc assenyala quina versió és la vertadera (o la que més s'hi acosta). Així doncs, no sabem què va passar realment.